Elena BARLÉS BÁGUENA Professora titular de la Universitat de Saragossa
escribe sobre la Cartuja de Scala Dei. Fotos de Scala Dei.
SCALA-DEI: UNA HISTÒRIA RERA LES RUÏNES En una recollida vall, en plena Serra de Montsant, properes a les localitats tarragonines de La Morera de Montsant i Poboleda, encara s'alcen les ruïnes del que va ser primer monestir de l'Ordre Cartoixà a la Península Ibèrica: La Cartoixa d'Scala-Dei. Malgrat que la dignitat de les poques ruïnes conservades ens permet intuir l'antiga grandesa del monestir, només anant enrera en la història, podem apreciar en tota la seva magnitud la importància que va tenir aquesta fundació.
Creada l'any 1194, gràcies a la iniciativa del Rei Alfons II d'Aragó, la Cartoixa d'Scala-Dei va destacar per la seva prosperitat i per la seva riquesa, que van ésser propiciades pel favor dels monarques aragonesos i, posteriorment, espanyols, així com per nombrosos particulars que, conscients del valor de la silenciosa feina dels seus monjos dedicats a l'oració, van voler contribuir econòmicament al seu manteniment. El seu extens patrimoni, que englobava àmplies possessions territorials, el domini directe sobre pobles de la zona, propietats rústiques i urbanes, com ara torres i cases, nombrosos caps de bestiar cavallí (la seva eguassada va ser una de les més importants de la Corona), el benefici d'abundants cens, etc., va fer que fos considerada com la cartoixa més rica de l'anomenada província cartoixana de Catalunya, que estava composada pels territoris d'Aragó, Catalunya, València i Balears
El poder econòmic de la fundació i el carisma adquirit per la seva condició de primera de les cartoixes de la península, van determinar que desenvolupés un paper protagonista en l'expansió de l'ordre pel territori espanyol i portuguès. Així, Scala-Dei va participar activament en la fundació de la catalana Cartoixa de Sant Pol de Mar (1269), de les valencianes de Porta Coeli (1272) i Valdecristo (1385), de l'aragonesa de Nostra Senyora de les Fonts (1507) i també de les cartoixes castellanes d'El Paular (1390) i Miraflores (1442). És més, la primera cartoixa portuguesa, anomenada Scala Coeli, a Èvora, fundada l'any 1585, va tenir com a primers monjos a cartoixans procedents d'Scala-Dei. En aquestes circumstàncies, Scala-Dei va adquirir una gran autoritat sobre la resta de les cartoixes de les províncies, amb les que sempre va mantenir certa relació "maternal". Diversos testimonis donen fe d'això.
Per exemple, Scala-Dei fou un constant punt de referència per tots els monestirs en el procés que, durant l'últim quart de segle XVIII, va conduir a la creació de la Congregació Nacional de les Cartoixes espanyoles, independent de la Grande Chartreuse, casa central de l'ordre a Grenoble (França). Tanmateix és un fet a destacar, com va estendre el seu mantell protector sobre les cartoixes més desafortunades de la província, cas de la cartoixa de Nostra Senyora de les Fonts, a la que va ajudar en moneda i espècie en el moment de màxima penúria econòmica. A més a més Scala-Dei fou, també, centre de cultura, art i espiritualitat.
Va acollir entre les seves parets a monjos de reconegut prestigi, tant per la seva santedat com per les seves qualitats intel·lectuals. Van viure a Scala-Dei escriptors de la vàlua de Juan Valero i Bernat Gort; bisbes i benefactors com Andreu Capella; famosos botànics com Salvador Vilella; mestres d'obres com Félix Artigas i Salvador Illa; i pintors com els frares Joaquín Juncosa i Luís Pascual, els quals no tan sols van deixar l'empremta del seu art a Scala-Dei, sinó també en d'altres cartoixes. Així mateix, molts dels seus priors van ser escollits, per les seves virtuts, visitadors de la província cartoixana pel Capítol General. Entre ells s'ha d'anomenar a Pedro Aguiló, Domingo Vila, Juan Bellot, Martín Zuzarrén, Juan Montaner, Jaime Casas, Gaspar Gil, Enrique Tristani, Francisco Vidal i Miguel Clúa.
A més a més no podem deixar de mencionar, encara que de manera genèrica, la gran nòmina de centenars de monjos que al llarg de la història van viure dedicats a l'oració, a la lectura espiritual o a les feines manuals (l'estament del germans, en aquest darrer cas), en un mitjà quotidià, de la més estricta pobresa evangèlica, poblaven de càntics i silencis les cel·les, l'església i els claustres, avui ja desapareguts.
Els seus cossos, que van ser enterrats sense taüt, amortallats només amb un simple hàbit, encara reposen anònims al cementiri de la cartoixa. La magnitud històrica i espiritual d'Scala-Dei va tenir directa i material plasmació en els seu conjunt arquitectònic, producte de diverses campanyes constructives que es van succeir des de la seva fundació fins al segle XVIII. Havia de cridar l'atenció la impactant sobrietat dels seus dos claustres de cel·les (unides per una galeria) que constituïen la zona eremítica del monestir en la qual els monjos vivien en un absolut aïllament individual.
Aquest àmbit contrastava amb la sumptuositat de la zona cenobítica o conventual, al voltant del claustre, aquella en la qual els monjos realitzaven celebracions i actes en comú, que va ser renovada en època barroca (S. XVII - XVIII). Especialment la sala capitular, el refectori, i, sobretot, l'església amb la seva capella del sagrari situada rera l'altar, van merèixer l'apassionada lloança dels que hi vivien i dels forasters. La fundació d'Scala-Dei, que al llarg de la seva existència va viure amb intensitat i compromís tots els esdeveniments històrics que es van succeir a la comarca del Priorat, també va patir les conseqüències dels decrets de la desamortització dels governs liberals de la primera meitat del segle XIX i dels moviments populars anticlericals que es van desenvolupar llavors per la zona. Arrel d'aquests es produí el trist destí de la cartoixa, l'exclaustració dels seus monjos, la dispersió o desaparició del seu patrimoni artístic, dels seus documents i dels fons de la seva riquíssima biblioteca i la destrucció del monestir. Avui queden poc més que ruïnes...
A pesar d'això, aquestes ruïnes són un ressò d'un passat, fèrtil i pròsper, ple de vida. ¡ Tant de bó, que, entre tots, cadascú en la mesura del que li sigui possible, contribuïm a conservar les seves restes per mantenir immortal el record de la grandesa històrica d'Scala-Dei.
